Facebook
Instagram
Llegendes i contes
Coneix les llegendes i contes de Sant Esteve Sesrovires
LA LLEGENDA DELS DOS CAMPANARS
Temps era temps hi havia un matrimoni que no tenia fills. Ja duien un munt d’anys que el seu desig no s’acomplia. El matrimoni tenia molts doblers, era ric. Però per sort, els diners no ho poden tot. Anava passant el temps i els feia por de perdre els ànims i les forces per a poder pujar un fill –o filla, vés a saber! Tenien por de perdre les ganes de jugar i d’acompanyar l’infant a créixer entre vinyes i camps. Amb el temps, s’acaben les forces per poder canviar bolquers, passar nits en blanc, escoltar plors i perquès... Estaven amoïnats, desesperats, tristos i angoixats.
CampanarsPerò vet aquí que per aquelles dates, Sant Esteve tenia un gran projecte que aplegava a tot el poble: estaven fent una església nova. L’església és la que avui hi ha, feta amb totxanes de terrissa. Els veïns i veïnes coïen les totxanes en un indret que en deien la Vinya del Forn, perquè era allí on tenien un gran forn per a coure les totxanes. Fent cadena, de mà en mà, traslladaven les totxanes al centre de la plaça i, de mica en mica, podien veure com l’església s’anava fent mes alta i més gran. En aquesta tasca hi treballaven petits i grans.
Vet aquí que un dia d’aquests, mentre el matrimoni ajudava en aquesta tasca, van fer una petició. Si Déu els volgués donar un fill, hereu o pubilla, ells pagarien les despeses de construcció d’un campanar que s’aixequés altiu i majestuós per damunt de les cases de la Vila i que es veiés des de les poblacions veïnes.
No passà gaire temps que la muller començà a tenir una gran panxa: esperava un infant, quina il·lusió tan gran! El marit tingué cura de la muller i li portava dolços, xocolata, ametllats i tots aquells antulls que li plaïen. De mica en mica veieren que aquella panxa era més grossa del normal i en el seu interior hi començava a haver-hi força girigall i és que... no tindrien un fill, no: n’estaven esperant dos!
El matrimoni, ara ja pares, tingueren una bessonada. Cofois, contents i satisfets compliren la seva promesa i en comptes de pagar un sol campanar n’aixecaren dos, més alts que cap altre de la contrada, en agraïment de la seva bessonada.
I si això no és veritat, així ens ho han contat.
Amb els gegants de Sant Esteve hem recuperat una petita part de la història de la vila. Una història oblidada, molt remota, que ens trasllada més de quatre-cents anys enrere. Els gegants volen ser un petit homenatge, un petit record a la gent de Sant Esteve que durant una època d’injustícies socials, havien de sobreviure plantant cara a un règim feudal que els prenia el poc que tenien per viure.
GegantsFruit d’aquesta repressió va néixer la figura del bandoler, que tantes pàgines d’història i ficció ha omplert a Catalunya i que també a Sant Esteve va gaudir d’un protagonisme rellevant. Hem volgut personificar en el nostre gegant la figura del bandoler: uns personatges polèmics que es van deixar veure molt a Catalunya i que, segons ens consta documentat, algun d’ells es va deixar caure per Sant Esteve Sesrovires.
Hi ha molta llegenda popular entorn de la figura del bandoler, però el que sí sabem del cert, és que eren homes i dones desesperats i amb una necessitat extrema de sobreviure en la difícil època de la qual us parlem. Sembla que podria ser que el nostre personatge, en Siset, hagués format part de la quadrilla d’un dels bandolers més buscats de Catalunya, l’anomenat Antoni Pujol, àlies Renegat, amb merescuda fama de violent i busca-raons i detingut als boscos de Sant Esteve a les darreries de 1582. Però l’amor d’en Siset per una bonica pubilla veïna de Sant Esteve, l’Angeleta, i la sort, el van fer escapar d’una condemna segura.
En Siset i l’Angeleta prengueren vida el dia 30 de juliol de 2005, dissabte de Festa Major, tot desitjant de fer-nos còmplices de la seva història d’amor no absenta d’entrebancs, morts, fugides i trobades d’amagat. Una història que podria ser ben bé la del mateix Serrallonga, el bandoler més buscat de Catalunya. Fos o no com us hem explicat, Sant Esteve va viure en els segles XVI i XVII una de les èpoques més repressores de la seva història. Fruit d’aquesta repressió, en Siset, es va veure obligat a afegir-se a la quadrilla del Renegat, amb qui es va embolicar el nostre Siset, que es va veure obligat a fugir de Sant Esteve i a refugiar-se pels pobles del voltant.
Aquesta fugida el va privar de veure’s amb l'Angeleta, de qui estava bojament enamorat i que, com cada any, esperava en Siset per poder compartir el Ball de Garlandes. Diuen que el dia abans del ball, en Siset va decidir deixar plantat el seu amo, el Renegat, per anar a veure l'Angeleta a Sant Esteve i declarar-li el seu amor; aquella mateixa nit, la justícia va capturar el Renegat i la seva quadrilla en uns boscos propers a la Masia de Can Julià, dins del terme municipal; van ser jutjats i condemnats a galera perpètua. A en Siset li va venir d’un pèl, i l’endemà, tant ell com l'Angeleta, van encapçalar el Ball de Garlandes, i van prometre’s no separar-se mai més.
Avui, en homenatge a aquesta parella d’enamorats, i en record de tots els nostres avantpassats, hem immortalitzat en Siset i l'Angeleta: els hem convertit en els nostres gegants i en part de la història Sesrovirenca.
Del conte de Josep M. Carbonell
Juliol de 2005
Diuen i conten que, temps era temps, els habitants d’una petita vila de Catalunya, de nom Sant Esteve Sesrovires, vivien en pau treballant les seves terres. Però un bon dia, quan el sol tot just s’acabava de pondre i els vilatants retornaven cap a casa seva, un so estrany els va sorprendre...
BitxoEl so venia de la Cova del Forn i la vigorositat d’aquell bram els deixà atemorits. Els més valents, plantats davant la cova, restaven a l’espera per si es repetia i podien esbrinar què era aquell rugit que mai havien sentit.
L’udol es tornà a repetir, aquest cop acompanyat d’una gran foguerada. Era evident que a la Cova del Forn hi estava passant quelcom que podia esdevenir molt perillós. Els camperols s’imaginaven una bèstia ferotge nascuda a la cova. Com que no estaven preparats per a plantar-li cara, decidiren demanar ajut als guerrers més ferrenys de Catalunya.
Però un sesrovirenc alt, forçut i cepat, tot demostrant la seva valentia, va oferir-se per entrar en el forat a lluitar amb aquella suposada bèstia. Decidit, el xicot s’hi va ficar. Ara els crits i les foguerades eren més forts que mai. De cop, el silenci s’imposà en aquell indret. Ningú sabia què havia passat en aquell cau, però era fàcil d’imaginar: la bèstia desconeguda s’havia cruspit el pobre forçut!
Cap d’ells s’atreví a endinsar-se en el fum i la foscor d’aquell forat.De sobte, d’un dels campanars que estaven aixecant tota la gent del poble per celebrar el naixement d’una bessonada, va aparèixer una figura negra envoltada de foc. Tots els camperols la miraren sorpresos, i amb espant, escoltaren les seves paraules...
“No tingueu por. Sóc el vostre amic, el forçut; aquell que crèieu que s’havia mort en el forat. Dins la cova hi viu un poderós drac, però no l’heu de témer i m’envia a buscar-vos. Ell convertirà la vostra sang en foc, com ja ha fet amb mi, d’aquesta manera podreu ser els seus Cadells de Drac. Confieu en les meves paraules. Seguiu-me!”
Alguns dels camperols, els més atrevits, entraren a la cova i en sortiren els Cadells de Drac que amb els seu ritual de foc, batejaren el drac amb el nom de Bitxo. D’aquella feta, en feren una cançó, i el drac, en sentir-la, es posà a rodar... i rodar... Diuen que amb les seves espurnes omplia tota la plaça.
D’aleshores ençà, els sesrovirencs, tot ballant el Ball de Garlandes a la plaça Major, recorden i parlen del dia del naixement del Bitxo i dels seus Cadells de Drac, i a cada Festa Major, els Cadells, acompanyats del Bitxo surten a córrer i a dansar pels carrers de la vila, per alegrar la festa de tots els seus veïns i companys. I per allà on passen, podreu escoltar rialles.
Tots plegats, acompanyats de les gralles i timbals, des del més petit fins al més gran, entonen la cançó del Bitxo mentre el drac la va dansant.